A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL, Bartomeu Rosselló-Pòrcel

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL, Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s’hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespres.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

Barcelona, setembre 1937

1. LOCALITZACIÓ DEL POEMA

El poema és inclòs al recull pòstum Imitació del foc (1938), culminació de la seva trajectòria poètica, doncs és considerat la primera obra de Bartomeu articulada més enllà dels assajos tècnics i formals dels primers poemaris. Aquesta poètica té una gran diversitat estilística, amb trets postsimbolistes propis de Riba i Carner, avantguardistes, barroquismes, de la cançó popular, surrealistes i característics de la literatura castellana -els neopopularistes i la forma acurada o rigor formal de Guillén-. La llengua hi fou tractada amb concisió i de manera vibrant.

2. PARAFRASEIG

Bartomeu imagina la certesa que el que recorda de la natura mallorquina encara existeix intacte, camps verds, arbredes, muntanyes contraposades al blau celeste, pluja escassa i pedres. El poeta cel·la la imatge del record d’aquells paratges i afirma la presència actual i ideal de jardins com músiques, de fumeres delicades junt amb la tardor. Finalment, s’introdueix un element decadent, herbes cremades entre boires al vespre. Rosselló sentencia que la seva vida és com aquest paratge: flames enllaçades amb foscor; concisant així la relació entre el paisatge interior propi i l’exterior descrit.

3. FONS I FORMA

És un poema estructurat en dues estrofes. La primera té 17 versos i la segona, 2. Quant a la rima, els versos són lliures. La seva mètrica és irregular, tot i que tendent al compte decasil·làbic. Hi ha asíndeton al vuitè vers, una metàfora al 9è –puix que equipara la llum amb el record-, una personificació al 13è –amb l’expressió “El cor de la tardor...”- i una comparació als dos últims versos entre la vida del poeta i les flames en relació amb la foscor circumdant. Aquest poema fou escrit a Barcelona 3 mesos abans de la seva defunció, és a dir, durant la guerra civil espanyola. Tanmateix, el tractament del contingent és exclusiu al títol del poema. El contingut deixa veure un paisatge natural en declivi que simbòlicament representa l’estat anímic del poeta. De totes maneres, la tensió bèl·lica hi resta a través de l’òbvia consciència que tenia el poeta d’una descripció ideal del seu lloc de naixement, durant aquest any de prolongació militar.

David Mato Choya

ESPATLLA, Bartomeu Rosselló-Pòrcel

ESPATLLA, Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Conflicte del negre i el blanc

i el mirall boig que els extenua.

Sota la cabellera nua

expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l’atzur

que vibri tacte més pervers?

Quin mot és el mot més impur

per empresonar-lo en el vers?

A l’escenari decadent,

l’èxtasi estèril de l’esquena

era exili de la mirada,

I la paraula condemnada

mentia delicadament

una subtilesa serena.

1. LOCALITZACIÓ DEL POEMA

Espatlla forma part del poemari Quadern de sonets (1934), on es palesa la incorporació del conceptisme -corrent barroca basada en l’associació enginyosa entre paraules i idees, i caracteritzada per la concisió, el laconisme i la intensitat semàntica de les paraules- i del preciosisme -moviment cultural i social barroc que respon a un desig d’elevació i refinament-, fruit dels models barrocs, amb tendència al decadentisme de fi de segle. S’hi introdueixen motius barrocs com el conflicte entre el blanc i el negre i el mirall. El discurs és més elaborat però encara manté la contenció. Hi coincideix Bartomeu en temes postsimbolistes i hi reflexiona sobre la pròpia escriptura i el mot.

2. PARAFRASEIG

A la primera estrofa, el jo poètic presenta un paisatge de contrastos expressat sobre la nuditat d’una dona de pell acusadament blanca, la qual està situada enfront d’un mirall al qui ofereix el reflex de la seva negra cabellera.

A la segona estrofa, es reflexiona en el tacte que la roba pot obtenir d’aquesta pell, de la qual, en els dos versos següents, és concretada la seva inefabilitat.

A la tercera estrofa, és mencionat l’entorn ruïnós, que emmarca la lasciva esquena, font de la perdició de l’observador.

A l’última estrofa, el poeta torna a esmenar la incapacitat expressiva envers la bellesa i magnificència d’allò que està sent contemplat. Qualsevol mot emprat destil·la fal·làcies respecte de la delicada veritat.

3. FONS I FORMA

És un sonet octosíl·lab que segueix l’estructura a-b-b-a; c-d-c-d; e-f-g; g-e-f. S’empren les interrogacions retòriques per mostrar la ignorància d’allò sublim que el jo poètic es qüestiona; les personificacions (mirall boig, conflicte del negre i el blanc, expirava la neu, etc.); una metàfora a l’últim vers de la primera estrofa que equipara la pell de la dona presentada amb la neu del flanc d’una muntanya. Quant al fons, els motius barrocs del mirall i del conflicte entre el blanc i el negre són literalment plasmats a la primera estrofa del sonetí. El decadentisme de la fi del segle XIX es palesa sobre l’escena que ocupa la figura femenina i en la impossibilitat de transmetre racionalment el que és mostrat a l’escriptor. Aquest últim tret pot ser inclòs dins la característica reflexiva, en relació amb el mot, que apareix al recull.

David Mato Choya

Història del soldat, Bartomeu Roselló-Pòrcel

Història del soldat

Això era i no era
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

La tarda del dissabte
m'enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l'hostal!...
Febres de maig
duren tot l'any!

Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor, jo no partiria!
Tarara, tarara ri,
amor he de partir.

Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir...
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai, els marits!
Camins d'Igualada,
camins de Fraga,
les esperances.

Per l'Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

Història del soldat

1)Parafrasseig del poema.

El poema de Pòrcel narra el dia a dia amorós d’un militar, en el qual fa una enumeració de les diverses noies de les quals s’enamora constantment.

En la primera estrofa, introduïda amb la paradoxa “això era i no era”, ambienta el lloc de l’acció en un lloc atemporal, irreal, i ho confirma quan diu “naixia la Primavera”, que pot referir-se o bé als inicis més preexistents o simplement a quelcom impossible de situar en un marc temporal. A més, aquesta frase també serveix per relacionar la primera estrofa amb la infància i primers anys de vida, tot al·ludint el verb “nèixer”.

En la segona estrofa, més extensa que la primera però més curta que la tercera (establint un paral·lelisme amb les etapes de la vida infància-joventut-maduresa), es tracten un conjunt de dies de forma consecutiva que dóna aspecte de rutina i reiteració, utilitzant verbs en present d’indicatiu que denoten certa repetició d’aquestes accions preses com a hàbit. Aquesta rutina consisteix en cada dia sortir  a diferents llocs i enamorar-se de diverses noies en llocs diferents: la plaça, la cantonada, la fira, l’hostal. Amb la frase “febres de maig duren tot l’any” és refereix al fervor de l’enamorament efímer juvenil.

En la tercera estrofa, la veu poètica desperta el diumenge pel matí després d’haver passat la nit amb noies diferents cada cop, que el desitgen “totes volen anar amb mi”, i ell ha de partir per no ser enxampat pels marits, a qui compadeix i en certa mesura satiritza “el cul del meu cavall , només veureu de mi, ai els marits!”

En la quarta estrofa de només tres versos, la veu poètica assenyala els diversos camins que ara emprendrà per conèixer altres dones, a les que espera “amb esperança”

Per últim, en la darrera estrofa, ja es parla d’Ascensió, fer realitat aquests camins iniciats, i per tant trobar uns nous amors amb els que complaure’s.

2)Relació del poema amb el llibre el qual pertany.

Imitació del foc és un poemari pòstum de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, fou publicat el 1938 a Barcelona per les Edicions de la Residència d'Estudiants.

El llibre és com un calidoscopi, ja que conté poemes neopopularistes, simbolistes, de la poesia pura i d'altres que imiten un cert barroquisme, a més d'algun festeig amb el surrealisme.

3)Analisi formal. 

Paradoxa: és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú

Personificació:  és una figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers no racionals, objectes, fenòmens naturals.

Exemple: quan naixia la Primavera..

Metàfora:  és un dels recursos literaris més importants. Es basa en la identificació de dos termes: un de real i un que apareix al text. Aquesta identificació es basa en característiques comunes que fan que el lector pugui reconstruir un terme en llegir l'altre.

Exemple: quan naixia la Primavera...

Repetició:  recurs literari que consisteix en acumular paraules en forma de llista seguida, per exemple adjectius per descriure un fet, verbs d'acció o elements que hi ha en un lloc.

Exemple:Ai-do, ai-do..

Enumeració:  recurs literari que consisteix en acumular paraules en forma de llista seguida, per exemple adjectius per descriure un fet, verbs d'acció o elements que hi ha en un lloc. 

Exemple: La tarda del dissabte,La nit del diumenge,el diumenge de matí..

Antítesis: recurs literari que consisteix a contraposar dos sintagmes, frases o versos en què cada un expressa una idea de significació afirmativa o negativa.

Exemple:La nit del diumenge,el diumenge de matí..

Apòstrof:  un recurs literari que consisteix en adressar-se a algú.

Paral.lelísme: en retòrica, un recurs literari que consisteix en la repetició d'una mateixa estructura en diverses frases seguides, de tal manera que la successió simètrica dels mots referma la idea que hom vol transmetre.

Exemple: Avui ja no és avui,ahir no era ahir...

Anàfora: recurs literari que consisteix a repetir una seqüència de paraules al començament de proposicions (oracions oversos) consecutives, tot emfatitzant-les i donant-los simetria.

Exemple:Camins d'Igualada,camins de Fraga.

4)Conclusió

è El poema està dedicat al seu amic Ramon Nadal (1913-1999) artista i pintor de Rosselló Pòrcel, li fa l’únic retrat que es conserva del poeta.

·         El poema pertany a Imitació del foc (1938), i la característica més rellevant és el neopopularisme. Els primers versos introdueixen a un ambient literari que recorda a un conte, a rondalles populars. Pòrcel va extreure la citació que repeteix en el poema “Ai-do, Ai-do, trompeta de Borbó” d’una cançó popular del segle XIX, anomenada “Taiona”.

·         Aquesta poesia està narrada en primera persona, i la veu poètica és la causant de certes reaccions en altres persones “totes volen anar amb mi”. A més, expressa explícitament el seu desig de no haver de marxar, encara que per un motiu desconegut ha de fer-ho.

·         Es pot considerar un poema cíclic ja que en la primera estrofa trobem la cantarella popular “Ai-do, Ai-do, trompeta de Borbó” que obre el poema i el tanca en els dos últims versos. Podria simbolitzar el constant flux amorós de la veu poètica.

·           L’essència del poema recorda a l’albada, un gènere tradicionalment trobadoresc en el qual els dos amants es reunien per passar junts la nit però havien de separar-se amb la sortida del sol i després d’haver estat avisats per una guaita (neopopularisme).

·           El poema porta el títol d’una obra teatral escrita per ser escrit de Charles Ferdinand Ramuz, amb el nom original de “Histoire du Soldat”. En aquesta, basada en un conte popular rus, un soldat dóna el seu violí al diable a canvi que aquest li predigui el seu futur. Està reconeguda com per ser “lue, joué et dansée", és a dir, llegida tocada i ballada. Igor Stravinski va ser l’encarregat de composar les melodies de l’espectacle, estrenat al 1918.

Marc Marin Planchart

Turquia, Bartomeu Roselló-Pòrcel

Turquia

Una llunyana veu em crida

a jardins, palaus de silenci,

  entre laberints de capvespre

i remotes músiques tristes.

Per les catifes setinades,

vàrem sentir cantar unes dones

i ens fugàrem entre les armes

-or i blau i vellut vermellíssim.

  Entre el cel i les fulles, les fulles

deliraven de llum i peresa.

Cap a l'arc de les roses intactes,

marbres i pèrgoles i ones.

La veu de N'Aina presonera,

nua, per brolladors i estàtues.

I pels tapissos de les cambres,

adolescents secrets i núvols:

-Un marbre dolç, sebastià de lliri,

rosa festejadíssima i covarda,

lladre de llum agònica, martiri

i engany de la fugida de la tarda.

1)Parafrasseig del poema.

A Turquia ens trobem davant un poema de tema oriental, escrit gairabé tres anys després de l'experiència viatgera pel mediterrani.
Roselló presenta la figura d'una enigmatica Aina, presonera i nua en un món exòtic i misteriós que deu molt a l'orientalisme sensual i místic d'harems i de soltans que ja apareix en l'escriptor francés Chateaubriand i s'inspira en el recull de contes Les Mil i una nits.

2)Relació del poema amb el llibre el qual pertany.

El poema de Turquia,pertany al poemari  pòstum de Bartomeu Rosselló-Pòrcel ,Imitació del foc, fou publicat el 1938 a Barcelona per les Edicions de la Residència d'Estudiants.

El llibre ha estat traduït al francès per Renée Sallaberry.

La temática del llibre és com un calidoscopi, ja que conté poemes neopopularistes, simbolistes, de la poesia pura i d'altres que imiten un cert barroquisme, a més d'algun festeig amb el surrealisme en poemes com "Auca".

El llibre té tres parts, "Fira encesa", "Rosa secreta" i "Arbre de flames".

3)Analisi formal.

És un poema narratiu , ja que es aquella que narra una història, d'art menor.

Consta de figures retòriques com:

-Encavalcament: es produeix quan la pausa oral d'un vers no coincideix amb la pausa mètrica d'un punt, coma, etc.

Exemple: Una llunyana veu em crida...

-Metàfores: Es basa en la identificació de dos termes: un de real i un que apareix al text. Aquesta identificació es basa en característiques comunes que fan que el lector pugui reconstruir un terme en llegir l'altre.

Exemple:  palaus de silenci,(jardíns).

-Sinestèsia: recurs literari que consisteix en barrejar trets de diversos sentits del cos per crear un efecte més gràfic.

Exemple:remotes músiques tristes, Un marbre dolç.

-Enumeració:  recurs literari que consisteix en acumular paraules en forma de llista seguida, per exemple adjectius per descriure un fet, verbs d'acció o elements que hi ha en un lloc. 

Exemple: Cap a l'arc de les roses intactes,marbres i pèrgoles i ones

-Polisíndeton: recurs literari consistent a usar abundància de nexes entre les oracions per tal de donar al text un ritme àgil o repetir elements fonamentals.

Exemple: repetició de la conjunció i.

-Personificació: figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers no racionals, objectes, fenòmens naturals.

Exemple: rosa festejadíssima i covarda,

4)Conclusió.

És un poema narratiu, de tema oriental, escrit gairabé tres anys després de l'experiència viatgera pel mediterrani.

Roselló presenta la figura d'una enigmatica Aina, presonera i nua en un món exòtic.
pertany al poemari  pòstum de Bartomeu Rosselló-Pòrcel ,Imitació del foc, fou publicat el 1938 a Barcelona per les Edicions de la Residència d'Estudiants.

Marc Marin Planchart

La vida incerta, Josep Carner

La vida incerta

El riu s'emporta en fulles fatigades

botí flairós que broda son setí.

Ve el sol roent, després les maltempsades;

després, es farà gebre el serení.

¿L'abril encara tornarà a ma cleda

guarnit de xiscles? I, en florint els sots,

¿deixaré pel cucut en la verneda

el caliu d'argelagues i capçots?

O bé en l'hivern, quan, l'alta nit vinguda,

el cremallot, per son esglai batut,

mori en espeternec, i, mai planguda,

xiuli per un forat la solitud;

quan buits camins arribin a cruïlla

sense petjades a bescanviar,

i a lloc gras, vermenós, corri la guilla

i deserti les serres el senglar,

¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,

closos els ulls com per al dolç dormir,

sense plany de la terra ni de l'aire,

vers una primavera sense fi?

Anàlisi formal

El poema La vida incerta, compost per cinc quartets, presenta una mètrica decasíl·laba perfecta acompanyada d’una rima majoritàriament consonant d’estructura A-B-A-B; C-D-C-D; etc. Cal destacar l’ús de les següents figures retòriques: la interrogació retòrica com a mètode emfàtic sobre el pensament del jo poètic, una metàfora entre el pretext paisatgístic i una peça de roba de dona als dos primers versos, asíndeton als dos últims versos de la primera estrofa, una comparació entre dormir i cloure els ulls que al·ludeix a la mort, personificació continuada i, de forma clarament observable, una gran metàfora temàtica al llarg del poema.

Parafraseig

La primera estrofa ens introdueix el pretext del qual parteix el poema. Aquest es basa sobre la imatge d’un riu cobert de fulles (que són equiparades amb un setí, una peça de roba) dins d’un primaveral i canviant panorama meteorològic.

A la segona estrofa s’observa una reflexió referent al pas del temps i a allò que ja no tornarà, prenent la primavera com a font de perfecció o d’enyor, encara que la reflexió també es pot entendre com a d’incertesa davant d’una vida que no té cap garantia de ser perdurable en els mesos i anys.

La tercera estrofa introdueix la preocupació de l’artista per la solitud viscuda de forma inconscient, i equipara l’estació hivernal amb la mort i possiblement amb la vellesa.

A la quarta hi ha una metàfora entre dos camins que es creuen però que no porten cap petjada impresa a les seves terres i la solitud, de nou.

La idea que s’expressa a l’última estrofa és clara i concisa: el poeta pateix d’angoixa enfront de la idea de morir a la primavera de la seva vida, sol i sense que ningú pateixi i es plangui per la seva falta.

La primavera al poblet (1935)

Aquest poemari recull la tendència sensitiva de l’expressió poètica de Carner i acusa la precisió en la redacció comportant un augment en la capacitat de condensació de l’escriptor, degut a l’increment de la riquesa lèxica. Els pretextos, emmarcats dins l’estació primaveral, són estàtics i paisatgístics, però deixen enrere la idealització, la intel·lectualització i la suggestió d’estats d’ànim per subjectar-se al raonament madur personal. S’observa, però, que les escenes paisatgístiques donen pas a les estampes humanes, i els poemes finals, entre els quals es troba La vida incerta, adquireixen un caràcter metafísic i moralitzador típic de Carner.

David Mato Choya

Bèlgica, Josep Carner

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

El poema Bèlgica pertany al llibre de Llunyania (1952) de Josep Carner.

Anàlisi Formal

El poema està format per quatre estrofes de 12, 13, 12 i 9 versos respectivament. Utilitza tirades de versos anisosil·làbics , compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6), que aquest afavoreixen  una recitació solemne i pausada; també abunden versos decasíl·labs i alguns octosíl·labs (art menor)

El tòpic literari és Locus Amoenus i Locus Amoenus però de la naturalesa, sinó de la ciutat urbana. Al llarg del poema s’utilitzen figures retòriques com l’anàfora (v.14,16,17... On i també “m’agradaria fer-me vell dins v.2...), personificacions i antítesis v.9 (cel i núvol, manyacs o cruels), etc.

Parafraseig

El tema del poema és l’homenatge que fa a la terra que l’acull, Bèlgica, un país ordenat, de bones gents, amb sensibilitat social, idealitza aquest país com la nació que els noucentistes voldrien haver tingut a Catalunya. Canta a un país molt diferent a la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista.

- Primera estrofa

Fa referència i descriu el paisatge, els carrers i la gent.

- Segona estrofa

Catalunya està afectada per la guerra, cosa que canviaria per la tranquil·litat de Bèlgica, esmenta que la gent fós hospitalària i s’entendrís per la cultura i per les coses en general i que les coses fòssin autèntiques, de la terra.

- Tercera estrofa

Segueix parlant del paisatge, però també comenta alguns sentiments que possiblement sentiria i que enmig de tothom, viuria sol, pero acompanyat.

- Quarta estrofa

Per acabar li dóna importància al jardí, el qual està arreglat, amb un brollador d’aigua amb peixos i els nens s’hi atansarien.

Llunyania

Bèlgica forma part del poemari “Llunyania” publicat a Santiago de Xile. És el volum que conté més poemes inèdits i el més representatiu de la poesia que Carner escriu en aquest moment. Hi trobem alguns poemes carnerians més típicament de l’exili, que il·lustren la idea com a valor interior.

El poema Bèlgica és l’homenatge al país que l’havia acollit, alhora que constata la impossibilitat de recuperar el camí perdut en la construcció de Catalunya.

Conclusió

En conclusió, trobem que Bèlgica és un poema que es basa en el somni de Carner de una que la Catalunya del moments, fos més similar a Bélgica, un país molt més desenvolupat.

Eloi Blanco

Cant IV, Josep Carner

Cant IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.

Mon seny en la fosca reneix.

Ja só dins una gola més negra, millor closa;

i crec, dins el ventre d'un peix.

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,

ma petitesa, mon esglai.

Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:

Déu és el meu únic espai.

Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes

o só llençat, d'un cop rabent,

a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

l'estel en l'escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant amb naixença

dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.

-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --

Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

de fer i refer tenen virtut.

Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca

perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

i Moïsès en el cistell.

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,

no m'haveu dat sinó dolors.

Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies

com el nonat sóc a redós.

I si el meu seny priva de signes il·lusoris,

dins l'ipossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

diran que aquest peix no ha existit.

(Nabí)

Parafrasseig del poema

El postsimbolisme de la inmediata postguerra il·lustra aquesta situación molt més punyent i ho fa des d’una reflexió més humana i existencial.

En el cas de Carner, la culminació d’aquest procés el tenim a Nabí (1941),un llarg poema narratiu que parteix de la historia bíblica del profeta Jonàs.Déu li encarrega que vagi a predicar a Nínive, però ell, per por, es desentén de l’encàrreg i marxa en direcció contrària.La tempesta el farà naufragar,una balena l’engolirà i, per designi divií, el durà cap al lloc d’on pretenia fugir.

Relació del poema amb el llibre el qual pertany

Carner conecta amb el post-simbolisme per diverses bandes, però manté també les seves particularitats, la seva veu. S’insinua així l’esxistència de dos camins en la poesía carneriana. Ens apropa a una poesía que tendeix a l’abstracció, que dóna preferencia al rerefons metafísic, que deixa més explícita la moralització i que , arriba a la imatge com a forma d’il·lustració.

És la via que conduirà fins a Nabí (1941),punt culminant de l’aproximació de Carner als cànons del post-simbolisme.

Nabí és una de les obres cabdals del poeta aparegut el 1941 en la primera postguerra i a l'exili, tot i que la gestació de l'obra ja es va donar a Hendaia durant els anys 30 quan hi va ser cònsol. És un poema al·legòriconarratiu amb deu cants d'un centenar de versos cada un.

Nabí és el réflex del seu autor, una síntesi de tots els trets del seu carácter. En aquest sentit, el llibre és una reflexió sobre la condició d’aquest poeta-profeta d’acord amb la tradició que paral·lelament desenvolupa el post-simbolisme, del poeta com a ésser individualitzat i solitari, triat per a una determinada missió, content de ser diferent de la resta de mortals i col·locar-se en un pla superior, però sotmès als problemas que tot això comporta.

Anàlisi formal

Aquest poema Narratiu està format per vuit quartets. Fent una cesura, els versos parells són alexandrins i els senars octasíl·labs, excepte alguns que són de 7 o 9 síl·labes (senars) o de 13 síl·labes (parells). La rima és consonant i d'art major; ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ KLKL MNMN OPOP.

Podem trobar dues comparacions: "I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca i Moïsès en el cistell" i "Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies com el nonat sóc a redós".

Conclusió

El Poema Cant IV tracta principalment sobre el mite Bíblic de Jonàs el qual pertany al llibre de Nabí, aquest és un reflex del caràcter de l'autor.

La idea del poeta és com un ser individualitzat i solitari , escollit per una determinada missió.

Marc Marin