La vida incerta, Josep Carner

La vida incerta

El riu s'emporta en fulles fatigades

botí flairós que broda son setí.

Ve el sol roent, després les maltempsades;

després, es farà gebre el serení.

¿L'abril encara tornarà a ma cleda

guarnit de xiscles? I, en florint els sots,

¿deixaré pel cucut en la verneda

el caliu d'argelagues i capçots?

O bé en l'hivern, quan, l'alta nit vinguda,

el cremallot, per son esglai batut,

mori en espeternec, i, mai planguda,

xiuli per un forat la solitud;

quan buits camins arribin a cruïlla

sense petjades a bescanviar,

i a lloc gras, vermenós, corri la guilla

i deserti les serres el senglar,

¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,

closos els ulls com per al dolç dormir,

sense plany de la terra ni de l'aire,

vers una primavera sense fi?

Anàlisi formal

El poema La vida incerta, compost per cinc quartets, presenta una mètrica decasíl·laba perfecta acompanyada d’una rima majoritàriament consonant d’estructura A-B-A-B; C-D-C-D; etc. Cal destacar l’ús de les següents figures retòriques: la interrogació retòrica com a mètode emfàtic sobre el pensament del jo poètic, una metàfora entre el pretext paisatgístic i una peça de roba de dona als dos primers versos, asíndeton als dos últims versos de la primera estrofa, una comparació entre dormir i cloure els ulls que al·ludeix a la mort, personificació continuada i, de forma clarament observable, una gran metàfora temàtica al llarg del poema.

Parafraseig

La primera estrofa ens introdueix el pretext del qual parteix el poema. Aquest es basa sobre la imatge d’un riu cobert de fulles (que són equiparades amb un setí, una peça de roba) dins d’un primaveral i canviant panorama meteorològic.

A la segona estrofa s’observa una reflexió referent al pas del temps i a allò que ja no tornarà, prenent la primavera com a font de perfecció o d’enyor, encara que la reflexió també es pot entendre com a d’incertesa davant d’una vida que no té cap garantia de ser perdurable en els mesos i anys.

La tercera estrofa introdueix la preocupació de l’artista per la solitud viscuda de forma inconscient, i equipara l’estació hivernal amb la mort i possiblement amb la vellesa.

A la quarta hi ha una metàfora entre dos camins que es creuen però que no porten cap petjada impresa a les seves terres i la solitud, de nou.

La idea que s’expressa a l’última estrofa és clara i concisa: el poeta pateix d’angoixa enfront de la idea de morir a la primavera de la seva vida, sol i sense que ningú pateixi i es plangui per la seva falta.

La primavera al poblet (1935)

Aquest poemari recull la tendència sensitiva de l’expressió poètica de Carner i acusa la precisió en la redacció comportant un augment en la capacitat de condensació de l’escriptor, degut a l’increment de la riquesa lèxica. Els pretextos, emmarcats dins l’estació primaveral, són estàtics i paisatgístics, però deixen enrere la idealització, la intel·lectualització i la suggestió d’estats d’ànim per subjectar-se al raonament madur personal. S’observa, però, que les escenes paisatgístiques donen pas a les estampes humanes, i els poemes finals, entre els quals es troba La vida incerta, adquireixen un caràcter metafísic i moralitzador típic de Carner.

David Mato Choya

Bèlgica, Josep Carner

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

El poema Bèlgica pertany al llibre de Llunyania (1952) de Josep Carner.

Anàlisi Formal

El poema està format per quatre estrofes de 12, 13, 12 i 9 versos respectivament. Utilitza tirades de versos anisosil·làbics , compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6), que aquest afavoreixen  una recitació solemne i pausada; també abunden versos decasíl·labs i alguns octosíl·labs (art menor)

El tòpic literari és Locus Amoenus i Locus Amoenus però de la naturalesa, sinó de la ciutat urbana. Al llarg del poema s’utilitzen figures retòriques com l’anàfora (v.14,16,17... On i també “m’agradaria fer-me vell dins v.2...), personificacions i antítesis v.9 (cel i núvol, manyacs o cruels), etc.

Parafraseig

El tema del poema és l’homenatge que fa a la terra que l’acull, Bèlgica, un país ordenat, de bones gents, amb sensibilitat social, idealitza aquest país com la nació que els noucentistes voldrien haver tingut a Catalunya. Canta a un país molt diferent a la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista.

- Primera estrofa

Fa referència i descriu el paisatge, els carrers i la gent.

- Segona estrofa

Catalunya està afectada per la guerra, cosa que canviaria per la tranquil·litat de Bèlgica, esmenta que la gent fós hospitalària i s’entendrís per la cultura i per les coses en general i que les coses fòssin autèntiques, de la terra.

- Tercera estrofa

Segueix parlant del paisatge, però també comenta alguns sentiments que possiblement sentiria i que enmig de tothom, viuria sol, pero acompanyat.

- Quarta estrofa

Per acabar li dóna importància al jardí, el qual està arreglat, amb un brollador d’aigua amb peixos i els nens s’hi atansarien.

Llunyania

Bèlgica forma part del poemari “Llunyania” publicat a Santiago de Xile. És el volum que conté més poemes inèdits i el més representatiu de la poesia que Carner escriu en aquest moment. Hi trobem alguns poemes carnerians més típicament de l’exili, que il·lustren la idea com a valor interior.

El poema Bèlgica és l’homenatge al país que l’havia acollit, alhora que constata la impossibilitat de recuperar el camí perdut en la construcció de Catalunya.

Conclusió

En conclusió, trobem que Bèlgica és un poema que es basa en el somni de Carner de una que la Catalunya del moments, fos més similar a Bélgica, un país molt més desenvolupat.

Eloi Blanco

Cant IV, Josep Carner

Cant IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.

Mon seny en la fosca reneix.

Ja só dins una gola més negra, millor closa;

i crec, dins el ventre d'un peix.

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,

ma petitesa, mon esglai.

Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:

Déu és el meu únic espai.

Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes

o só llençat, d'un cop rabent,

a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

l'estel en l'escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant amb naixença

dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.

-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --

Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

de fer i refer tenen virtut.

Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca

perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

i Moïsès en el cistell.

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,

no m'haveu dat sinó dolors.

Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies

com el nonat sóc a redós.

I si el meu seny priva de signes il·lusoris,

dins l'ipossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

diran que aquest peix no ha existit.

(Nabí)

Parafrasseig del poema

El postsimbolisme de la inmediata postguerra il·lustra aquesta situación molt més punyent i ho fa des d’una reflexió més humana i existencial.

En el cas de Carner, la culminació d’aquest procés el tenim a Nabí (1941),un llarg poema narratiu que parteix de la historia bíblica del profeta Jonàs.Déu li encarrega que vagi a predicar a Nínive, però ell, per por, es desentén de l’encàrreg i marxa en direcció contrària.La tempesta el farà naufragar,una balena l’engolirà i, per designi divií, el durà cap al lloc d’on pretenia fugir.

Relació del poema amb el llibre el qual pertany

Carner conecta amb el post-simbolisme per diverses bandes, però manté també les seves particularitats, la seva veu. S’insinua així l’esxistència de dos camins en la poesía carneriana. Ens apropa a una poesía que tendeix a l’abstracció, que dóna preferencia al rerefons metafísic, que deixa més explícita la moralització i que , arriba a la imatge com a forma d’il·lustració.

És la via que conduirà fins a Nabí (1941),punt culminant de l’aproximació de Carner als cànons del post-simbolisme.

Nabí és una de les obres cabdals del poeta aparegut el 1941 en la primera postguerra i a l'exili, tot i que la gestació de l'obra ja es va donar a Hendaia durant els anys 30 quan hi va ser cònsol. És un poema al·legòriconarratiu amb deu cants d'un centenar de versos cada un.

Nabí és el réflex del seu autor, una síntesi de tots els trets del seu carácter. En aquest sentit, el llibre és una reflexió sobre la condició d’aquest poeta-profeta d’acord amb la tradició que paral·lelament desenvolupa el post-simbolisme, del poeta com a ésser individualitzat i solitari, triat per a una determinada missió, content de ser diferent de la resta de mortals i col·locar-se en un pla superior, però sotmès als problemas que tot això comporta.

Anàlisi formal

Aquest poema Narratiu està format per vuit quartets. Fent una cesura, els versos parells són alexandrins i els senars octasíl·labs, excepte alguns que són de 7 o 9 síl·labes (senars) o de 13 síl·labes (parells). La rima és consonant i d'art major; ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ KLKL MNMN OPOP.

Podem trobar dues comparacions: "I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca i Moïsès en el cistell" i "Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies com el nonat sóc a redós".

Conclusió

El Poema Cant IV tracta principalment sobre el mite Bíblic de Jonàs el qual pertany al llibre de Nabí, aquest és un reflex del caràcter de l'autor.

La idea del poeta és com un ser individualitzat i solitari , escollit per una determinada missió.

Marc Marin