ESPATLLA, Bartomeu Rosselló-Pòrcel

ESPATLLA, Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Conflicte del negre i el blanc

i el mirall boig que els extenua.

Sota la cabellera nua

expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l’atzur

que vibri tacte més pervers?

Quin mot és el mot més impur

per empresonar-lo en el vers?

A l’escenari decadent,

l’èxtasi estèril de l’esquena

era exili de la mirada,

I la paraula condemnada

mentia delicadament

una subtilesa serena.

1. LOCALITZACIÓ DEL POEMA

Espatlla forma part del poemari Quadern de sonets (1934), on es palesa la incorporació del conceptisme -corrent barroca basada en l’associació enginyosa entre paraules i idees, i caracteritzada per la concisió, el laconisme i la intensitat semàntica de les paraules- i del preciosisme -moviment cultural i social barroc que respon a un desig d’elevació i refinament-, fruit dels models barrocs, amb tendència al decadentisme de fi de segle. S’hi introdueixen motius barrocs com el conflicte entre el blanc i el negre i el mirall. El discurs és més elaborat però encara manté la contenció. Hi coincideix Bartomeu en temes postsimbolistes i hi reflexiona sobre la pròpia escriptura i el mot.

2. PARAFRASEIG

A la primera estrofa, el jo poètic presenta un paisatge de contrastos expressat sobre la nuditat d’una dona de pell acusadament blanca, la qual està situada enfront d’un mirall al qui ofereix el reflex de la seva negra cabellera.

A la segona estrofa, es reflexiona en el tacte que la roba pot obtenir d’aquesta pell, de la qual, en els dos versos següents, és concretada la seva inefabilitat.

A la tercera estrofa, és mencionat l’entorn ruïnós, que emmarca la lasciva esquena, font de la perdició de l’observador.

A l’última estrofa, el poeta torna a esmenar la incapacitat expressiva envers la bellesa i magnificència d’allò que està sent contemplat. Qualsevol mot emprat destil·la fal·làcies respecte de la delicada veritat.

3. FONS I FORMA

És un sonet octosíl·lab que segueix l’estructura a-b-b-a; c-d-c-d; e-f-g; g-e-f. S’empren les interrogacions retòriques per mostrar la ignorància d’allò sublim que el jo poètic es qüestiona; les personificacions (mirall boig, conflicte del negre i el blanc, expirava la neu, etc.); una metàfora a l’últim vers de la primera estrofa que equipara la pell de la dona presentada amb la neu del flanc d’una muntanya. Quant al fons, els motius barrocs del mirall i del conflicte entre el blanc i el negre són literalment plasmats a la primera estrofa del sonetí. El decadentisme de la fi del segle XIX es palesa sobre l’escena que ocupa la figura femenina i en la impossibilitat de transmetre racionalment el que és mostrat a l’escriptor. Aquest últim tret pot ser inclòs dins la característica reflexiva, en relació amb el mot, que apareix al recull.

David Mato Choya