La vida incerta, Josep Carner

La vida incerta

El riu s'emporta en fulles fatigades

botí flairós que broda son setí.

Ve el sol roent, després les maltempsades;

després, es farà gebre el serení.

¿L'abril encara tornarà a ma cleda

guarnit de xiscles? I, en florint els sots,

¿deixaré pel cucut en la verneda

el caliu d'argelagues i capçots?

O bé en l'hivern, quan, l'alta nit vinguda,

el cremallot, per son esglai batut,

mori en espeternec, i, mai planguda,

xiuli per un forat la solitud;

quan buits camins arribin a cruïlla

sense petjades a bescanviar,

i a lloc gras, vermenós, corri la guilla

i deserti les serres el senglar,

¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,

closos els ulls com per al dolç dormir,

sense plany de la terra ni de l'aire,

vers una primavera sense fi?

Anàlisi formal

El poema La vida incerta, compost per cinc quartets, presenta una mètrica decasíl·laba perfecta acompanyada d’una rima majoritàriament consonant d’estructura A-B-A-B; C-D-C-D; etc. Cal destacar l’ús de les següents figures retòriques: la interrogació retòrica com a mètode emfàtic sobre el pensament del jo poètic, una metàfora entre el pretext paisatgístic i una peça de roba de dona als dos primers versos, asíndeton als dos últims versos de la primera estrofa, una comparació entre dormir i cloure els ulls que al·ludeix a la mort, personificació continuada i, de forma clarament observable, una gran metàfora temàtica al llarg del poema.

Parafraseig

La primera estrofa ens introdueix el pretext del qual parteix el poema. Aquest es basa sobre la imatge d’un riu cobert de fulles (que són equiparades amb un setí, una peça de roba) dins d’un primaveral i canviant panorama meteorològic.

A la segona estrofa s’observa una reflexió referent al pas del temps i a allò que ja no tornarà, prenent la primavera com a font de perfecció o d’enyor, encara que la reflexió també es pot entendre com a d’incertesa davant d’una vida que no té cap garantia de ser perdurable en els mesos i anys.

La tercera estrofa introdueix la preocupació de l’artista per la solitud viscuda de forma inconscient, i equipara l’estació hivernal amb la mort i possiblement amb la vellesa.

A la quarta hi ha una metàfora entre dos camins que es creuen però que no porten cap petjada impresa a les seves terres i la solitud, de nou.

La idea que s’expressa a l’última estrofa és clara i concisa: el poeta pateix d’angoixa enfront de la idea de morir a la primavera de la seva vida, sol i sense que ningú pateixi i es plangui per la seva falta.

La primavera al poblet (1935)

Aquest poemari recull la tendència sensitiva de l’expressió poètica de Carner i acusa la precisió en la redacció comportant un augment en la capacitat de condensació de l’escriptor, degut a l’increment de la riquesa lèxica. Els pretextos, emmarcats dins l’estació primaveral, són estàtics i paisatgístics, però deixen enrere la idealització, la intel·lectualització i la suggestió d’estats d’ànim per subjectar-se al raonament madur personal. S’observa, però, que les escenes paisatgístiques donen pas a les estampes humanes, i els poemes finals, entre els quals es troba La vida incerta, adquireixen un caràcter metafísic i moralitzador típic de Carner.

David Mato Choya