Història del soldat
Això era i no era
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.
La tarda del dissabte
m'enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l'hostal!...
Febres de maig
duren tot l'any!
Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor, jo no partiria!
Tarara, tarara ri,
amor he de partir.
Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir...
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai, els marits!
Camins d'Igualada,
camins de Fraga,
les esperances.
Per l'Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.
Història del soldat
1)Parafrasseig del
poema.
El poema de Pòrcel narra el dia a dia
amorós d’un militar, en el qual fa una enumeració de les diverses noies de
les quals s’enamora constantment.
En la primera
estrofa, introduïda amb la paradoxa “això
era i no era”, ambienta el lloc de
l’acció en un lloc atemporal, irreal,
i ho confirma quan diu “naixia la
Primavera”, que pot referir-se o bé als inicis més preexistents o
simplement a quelcom impossible de situar en un marc temporal. A més, aquesta
frase també serveix per relacionar la primera estrofa amb la infància i primers
anys de vida, tot al·ludint el verb “nèixer”.
En la segona estrofa, més extensa que la
primera però més curta que la tercera (establint un paral·lelisme amb les
etapes de la vida infància-joventut-maduresa), es tracten un conjunt de dies de forma consecutiva
que dóna aspecte de rutina i reiteració,
utilitzant verbs en present d’indicatiu que denoten certa repetició d’aquestes
accions preses com a hàbit. Aquesta rutina consisteix en cada dia
sortir a diferents llocs i enamorar-se
de diverses noies en llocs diferents: la
plaça, la cantonada, la fira, l’hostal. Amb la frase “febres de maig duren tot l’any” és refereix al fervor de l’enamorament efímer juvenil.
En la tercera estrofa, la veu poètica desperta
el diumenge pel matí després d’haver passat la nit amb noies diferents cada
cop, que el desitgen “totes volen anar
amb mi”, i ell ha de partir per no ser enxampat pels marits, a qui
compadeix i en certa mesura satiritza “el
cul del meu cavall , només veureu de mi, ai els marits!”
En la quarta estrofa de només tres versos,
la veu poètica assenyala els diversos camins que ara emprendrà per conèixer
altres dones, a les que espera “amb
esperança”
Per últim, en la darrera estrofa, ja es parla
d’Ascensió, fer realitat aquests camins iniciats, i per tant trobar uns nous
amors amb els que complaure’s.
2)Relació del poema amb
el llibre el qual pertany.
Imitació del foc és un poemari pòstum
de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel, fou publicat el 1938
a Barcelona per les Edicions de la Residència d'Estudiants.
El llibre és com un calidoscopi, ja
que conté poemes neopopularistes, simbolistes, de la poesia pura i d'altres que
imiten un cert barroquisme, a més d'algun festeig amb el surrealisme.
3)Analisi formal.
Paradoxa: és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú
Personificació: és una figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers no racionals, objectes, fenòmens naturals.
Exemple: quan naixia la Primavera..
Metàfora: és un dels recursos literaris més importants. Es basa en la identificació de dos termes: un de real i un que apareix al text. Aquesta identificació es basa en característiques comunes que fan que el lector pugui reconstruir un terme en llegir l'altre.
Exemple: quan naixia la Primavera...
Repetició: recurs literari que consisteix en acumular paraules en forma de llista seguida, per exemple adjectius per descriure un fet, verbs d'acció o elements que hi ha en un lloc.
Exemple:Ai-do, ai-do..
Enumeració: recurs literari que consisteix en acumular paraules en forma de llista seguida, per exemple adjectius per descriure un fet, verbs d'acció o elements que hi ha en un lloc.
Exemple: La tarda del dissabte,La nit del diumenge,el diumenge de matí..
Antítesis: recurs literari que consisteix a contraposar dos sintagmes, frases o versos en què cada un expressa una idea de significació afirmativa o negativa.
Exemple:La nit del diumenge,el diumenge de matí..
Apòstrof: un recurs literari que consisteix en adressar-se a algú.
Paral.lelísme: en retòrica, un recurs literari que consisteix en la repetició d'una mateixa estructura en diverses frases seguides, de tal manera que la successió simètrica dels mots referma la idea que hom vol transmetre.
Exemple: Avui ja no és avui,ahir no era ahir...
Anàfora: recurs literari que consisteix a repetir una seqüència de paraules al començament de proposicions (oracions oversos) consecutives, tot emfatitzant-les i donant-los simetria.
Exemple:Camins d'Igualada,camins de Fraga.
4)Conclusió
è El poema està dedicat al seu amic Ramon Nadal (1913-1999) artista i
pintor de Rosselló Pòrcel, li fa l’únic retrat que es conserva del poeta.
·
El
poema pertany a Imitació del foc (1938), i la característica més
rellevant és el neopopularisme. Els
primers versos introdueixen a un ambient literari que recorda a un conte, a
rondalles populars. Pòrcel va extreure la citació que repeteix en el poema “Ai-do, Ai-do, trompeta de Borbó” d’una
cançó popular del segle XIX, anomenada “Taiona”.
·
Aquesta
poesia està narrada en primera persona,
i la veu poètica és la causant de
certes reaccions en altres persones “totes
volen anar amb mi”. A més, expressa
explícitament el seu desig de no haver de marxar, encara que per un motiu
desconegut ha de fer-ho.
·
Es
pot considerar un poema cíclic ja
que en la primera estrofa trobem la cantarella popular “Ai-do, Ai-do, trompeta de Borbó” que obre el poema i el tanca en
els dos últims versos. Podria simbolitzar el constant flux amorós de la veu
poètica.
·
L’essència
del poema recorda a l’albada, un
gènere tradicionalment trobadoresc en el qual els dos amants es reunien per
passar junts la nit però havien de separar-se amb la sortida del sol i després
d’haver estat avisats per una guaita (neopopularisme).
·
El
poema porta el títol d’una obra teatral escrita per ser escrit de Charles
Ferdinand Ramuz, amb el nom original
de “Histoire du Soldat”. En aquesta,
basada en un conte popular rus, un soldat dóna el seu violí al diable a canvi
que aquest li predigui el seu futur. Està reconeguda com per ser “lue,
joué et dansée", és
a dir, llegida tocada i ballada. Igor Stravinski va ser l’encarregat de
composar les melodies de l’espectacle, estrenat al 1918.
Marc Marin Planchart
