Cant IV, Josep Carner

Cant IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.

Mon seny en la fosca reneix.

Ja só dins una gola més negra, millor closa;

i crec, dins el ventre d'un peix.

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,

ma petitesa, mon esglai.

Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:

Déu és el meu únic espai.

Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes

o só llençat, d'un cop rabent,

a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

l'estel en l'escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant amb naixença

dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.

-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --

Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

de fer i refer tenen virtut.

Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca

perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

i Moïsès en el cistell.

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,

no m'haveu dat sinó dolors.

Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies

com el nonat sóc a redós.

I si el meu seny priva de signes il·lusoris,

dins l'ipossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

diran que aquest peix no ha existit.

(Nabí)

Parafrasseig del poema

El postsimbolisme de la inmediata postguerra il·lustra aquesta situación molt més punyent i ho fa des d’una reflexió més humana i existencial.

En el cas de Carner, la culminació d’aquest procés el tenim a Nabí (1941),un llarg poema narratiu que parteix de la historia bíblica del profeta Jonàs.Déu li encarrega que vagi a predicar a Nínive, però ell, per por, es desentén de l’encàrreg i marxa en direcció contrària.La tempesta el farà naufragar,una balena l’engolirà i, per designi divií, el durà cap al lloc d’on pretenia fugir.

Relació del poema amb el llibre el qual pertany

Carner conecta amb el post-simbolisme per diverses bandes, però manté també les seves particularitats, la seva veu. S’insinua així l’esxistència de dos camins en la poesía carneriana. Ens apropa a una poesía que tendeix a l’abstracció, que dóna preferencia al rerefons metafísic, que deixa més explícita la moralització i que , arriba a la imatge com a forma d’il·lustració.

És la via que conduirà fins a Nabí (1941),punt culminant de l’aproximació de Carner als cànons del post-simbolisme.

Nabí és una de les obres cabdals del poeta aparegut el 1941 en la primera postguerra i a l'exili, tot i que la gestació de l'obra ja es va donar a Hendaia durant els anys 30 quan hi va ser cònsol. És un poema al·legòriconarratiu amb deu cants d'un centenar de versos cada un.

Nabí és el réflex del seu autor, una síntesi de tots els trets del seu carácter. En aquest sentit, el llibre és una reflexió sobre la condició d’aquest poeta-profeta d’acord amb la tradició que paral·lelament desenvolupa el post-simbolisme, del poeta com a ésser individualitzat i solitari, triat per a una determinada missió, content de ser diferent de la resta de mortals i col·locar-se en un pla superior, però sotmès als problemas que tot això comporta.

Anàlisi formal

Aquest poema Narratiu està format per vuit quartets. Fent una cesura, els versos parells són alexandrins i els senars octasíl·labs, excepte alguns que són de 7 o 9 síl·labes (senars) o de 13 síl·labes (parells). La rima és consonant i d'art major; ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ KLKL MNMN OPOP.

Podem trobar dues comparacions: "I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca i Moïsès en el cistell" i "Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies com el nonat sóc a redós".

Conclusió

El Poema Cant IV tracta principalment sobre el mite Bíblic de Jonàs el qual pertany al llibre de Nabí, aquest és un reflex del caràcter de l'autor.

La idea del poeta és com un ser individualitzat i solitari , escollit per una determinada missió.

Marc Marin