lunes, 17 de marzo de 2014

Coses aparentment intranscendents, Pere Calders


Resum del relat titulat  Coses aparentment intranscendents

El protagonista i narrador d’aquest conte va residir a una dispesa durant molt temps. La família propietària d’aquesta va arribar a sentir gran estimació per ell. Tanmateix, aquest hoste va informar-los del seu proper trasllat, donat un conjunt de motius d’àmbit policial.  La senyora d’aquest establiment li demanà, doncs, un retrat en què ell aparegués, per tal de poder enyorar-lo <<més de gust>>. El protagonista asseverà que no en tenia cap. Això no obstant, decidí fer-se’n un, puix que aquella senyora havia fet molt per ell. Per tant, va anar a ca un fotògraf, on després d’expressar el seu neguit davant qualsevol càmera fotogràfica demanà un retrat barat, petit i ràpid de fer-se. El fotògraf el tranquil·litzà i li digué que un ocell sortiria de la càmera fotogràfica en realitzar-se el seu retrat. Quan l’artista va prémer el botó de la màquina, una flamarada produïda pel magnesi de l’aparell va esfereir el protagonista, que va veure, en fugir, com aquesta havia encés una cortina de vellut. Posteriorment, un bloc de cases haurà cremat i més de tres-cents burgesos hi hauran mort.

Anàlisi del fet trasbalsador
El fet que endinsa a l’espai de l’irreal els personatges d’aquest relat és la flamerada que la càmera emet i produeix la mort de centenars de persones.

Personatges
La propietària de la dispesa, que sent estimació pel protagonista, és persona de favors i fàcil de plaure.
El protagonista té problemes amb la policia i pors grotesques, com la que sent vers la mirada de l’objectiu de tota càmera.

Temps i espai
Una població portuària, durant un dia (matí i vespre)

Significació
Les pors aparentment infundades poden tenir un rerefons dramàtic.
L’aparició d’un fet que sobrepassa els límits de la previsibilitat del món estable en què vivim pot esdevenir en un fet dramàtic.
En aquest relat hi ha quelcom d’absurditat. Un mal funcionament d’un aparell originat per la ciència produeix milers de morts. L’irreal ocorre, en aquest cas, mitjançant el mesurat, calculat, establert, i sembla ésser que Calders apunta cap a la lentitud de reacció humana que hi ha en ésser present allò que surt del nostre pronòstic.  

sábado, 15 de marzo de 2014

El Teatre Caramar, Pere Calders


Resum sobre el relat titulat El Teatre Caramar

El primer personatge que hi és introduït és l’Elias Caramar, qui va recórrer mitjançant via marítima els paratges més recòndits de la terra. El narrador indica, arran del record que ha mantingut d’ell durant molts anys, que aquest navegant posseeix un aspecte físic actual envellit, el qual rau en la blancor dels seus cabells i les passes pesants que realitza i són pròpies de qui vol continuar a terra ferma. Aquesta retrobada els du a conversar extensament. L’Elias li diu que és ric i posseeix un teatre als afores de la ciutat. Al capdavall de la conversació, el convidarà a visitar-lo al seu teatre. El narrador rememorarà, quan estigui sol, el brillant que un parent seu tenia a una de les seves orelles, tal com l’Elias presenta, i que resultà ésser fals.
El narrador proposà a la seva parella amorosa quelcom que va suscitar en ella una reacció contrària que esdevingué en un cop a la cara de l’estimat i una ruptura de la relació. Aquests esdeveniments succeïren durant el ball d’una festa. Després d’aquest fet, arriba d’esma a la Plaça Blava, on hi ha una tortuga amb un rètol propagandístic del Teatre Caramar. En intentar tocar la tortuga, és aturat per un peó d’aquesta entitat, que posteriorment li ven entrades per a l’assistència com a espectador a un dels espectacles oferts.
El Teatre Caramar és bastit sobre la sorra d’una platja. El narrador descobreix de nou l’Elias, que especifica que tota l’empresa és deguda a la seva filantropia. Finalitzada la conversa, se situà a la seva localitat, prop d’una dona que ell creu que vol enamorar-lo, ja que es recolza a una barana tot ensenyant-li com fuma. Volent oferir una imatge favorable de si a aquesta dona, decideix aguantar-li la mirada tot creient que ella l’abaixarà, cosa que no realitza i que encanta l’home.
Afortunadament, els llums s’apagaren i la música va omplir el local. Després d’una il·lusió auditiva i la presentació del títol La innocència robada, una artista vestida exclusivament per uns pantalons i sostenidors apareix al prosceni tot cantant el drama de la seva vida, en què un militar l’enganyà. La seva intenció, que tenia per finalitat amagar la tristesa que sentia, no agradà el públic, tot i que les persones de les localitats més barates picaven de mans i s’engrescaven per poc.
El següent acte és titulat, mitjançant de nou una pissarra, Dansa andalusa, on una dansarina de moviments pesats projecta una ombra que emmarca gràcilment la seva dansa.
L’ambient dins el teatre tendeix progressivament vers la distensió. Tanmateix, el narrador sent angoixa per la possible trobada a l’intermedi entre ell i la dona que pretén enamorar-lo. Ells llums s’encenen i les mirades de la dona i ell s’entrecreuen, tot acusant encara més la sensació d’entrega de l’home envers de la dona, que corona el seu domini sobre ell amb un somrís. Ell li ofereix sota aquest estat hipnòtic la seva voluntat, i cau desmaiat.
En ésser despertat per l’Elias, després de somniar que la seva parella amorosa havia trobat un altre home, li expressa la seva tristor, mentre unes dones netegen el teatre ara buit i recullen els moneders i paraigües oblidats. Els dos homes es dirigeixen a sopar, i durant l’àpat l’Elias li dirà un proverbi oriental que tranquil·litza enormement el narrador.


Fets irònics:
El narrador realitza quimeres en què fa beure a la seva estimada un elixir d’amor per tal que aquesta desitgi la seva pròpia mort després que l’home (objecte de l’amor induït per l’elixir) es llanci sota les rodes d’un autobús.
La ballarina desconeix la magnificència de la seva ombra en dansar i a més la trepitja i hi posa involuntàriament traves que impedeixen la contemplació d’aquesta fora de distorsions.
El narrador opina que els espectadors exerceixen un rol distant i reservat respecte de les actuacions dels artistes per tal de donar a entendre una qualitat d’entesos en la matèria, característica impròpia.


Anàlisi del fet trasbalsador
El fet trasbalsador és l’aparició de l’antic conciutadà i expedicionari Elias, que suposa l’acoblament d’un teatre a la ciutat.

Temps i espai
Temps poc específic, tot i que diumenge és el dia de la setmana en què el narrador acudeix al teatre. L’espai és la ciutat i el teatre bastit a una platja.

Personatges
El narrador és un home atrevit, fantasiós i que es fa l’escàpol.
L’Elias és un home amb esperit aventurer, filantròpic i ric, tant pel que fa a les finances com culturalment.
La parella amorosa del protagonista és agressiva, ferma i tallant.
La dona del teatre és atrevida i suggerent.

Significació
Podem entendre que una de les idees que Calders vol oferir al lector en aquest relat és la certesa que el pòsit cultural ampli ablaneix els sofriments de la persona. També podem percebre que s’introdueix altra vegada la contraposició entre allò ferm, permanent i real i allò fantàstic, extraordinari i misteriós; representats respectivament per la vida del protagonista fonamentada en una relació amorosa estable i per l’espai del teatre, acusada la seva qualitat fantasiosa per la presència d’una dona estranya.

Pere Calders, Fet D'armes

Síntesi del conte 

Aquest conte de Fet d’armes explica l’absurditat de la guerra, vista amb els ulls de Pere
Calders, perquè la història explica la suposada vivència d’aquest en una guerra, en que
se separa de la resta d’homes en la batalla i veu un home aparèixer amb paracaigudes
i una bicicleta plegable i una metralladora, amagades (plantejament). Aquest li demana
la direcció de l’ajuntament i mantenen una conversa, en la qual el narrador li explica
que ha descobert que és un enemic i l’aconsella sobre el que ha de canviar, per
infiltrar-se. Mentre discuteixen sobre com lluitaran i on, arriben a un turó i decideixen
enfrontar-se al joc de la ratlleta (nus). Acaba guanyant el narrador i lliura l’enemic als
seus superiors, que li ofereixen el que vulgui i elegeix la bicicleta plegable (desenllaç).

Tema:

El tema de l'obra, és una sàtira de la guerra, on es ridiculitzen els propòsits d'aquesta mitjançant el diàleg que es crea entre dos soldats de bàndols oposats.

Analisi del fet trasbalsador

Un paracaigudista, estranyament vestit, pren terra a prop seu. El seu caducat uniforme està compost per una capa que amaga una metralladora i una bicicleta plegable. A continuació, es produeix un altre fet sorprenent pel narrador. L’enemic se li adreça amb un accent estranger per preguntar-li com pot anar a l’Ajuntament del poble. L’encadenament de situacions fins aquest moment a trencat amb la tranquil·litat del narrador i l’estratègica pregunta de l’enemic caigut del cel esdevé tan absurda com la indumentària que vesteix. 
Es desmitifica el rol del soldat (per la vestimenta i la indumentària de l’enemic, i, sobretot, perquè Calders els col·loca en un escenari on la conducta bèl·lica no té cap tipus de sentit).

Personatges:

Els personatges principals són el soldat aliat i el seu enemic, mentre que els secundaris
són la resta d’homes que lluita a la batalla amb les seves armes i pels seus generals.
Els dos protagonistes tenen un gran sentit de l’honor, ja que van oposant-se a
diferents coses que no hauria de fer un soldat de guerra, com ara lluitar fora del camp
de batalla o enfrontar-se sense armes.

Temps i Espai:

L’espai i el temps no són gaire rellevants, ja que tot succeeix en un dia i un lloc en
concret, encara que l’inici de la guerra estigui situat en un punt remot del passat. El
narrador explica el que passa en primera persona i es mostra com a personatge central
d’una experiència personal.


Estructura


1-La introducció, comença ala primera part que abasta tot el primer paràgraf , és on el protagonista descriu com es sent davant la guerra, l'incapacitat, l'impotència, la soletat i l'humiliació...
2-Acontinuació al desenvolupament, tracta l'aparició de l'enemic i el diàleg que mantenen els dos. Desenvolupament de la burla i ironía a través de la seqüència d'errors (l'uniform, la baixada amb paracaigudes i bicicleta, el por d'entrar dins la batalla...).

3-I finalment, al desenllaç, és decideixen jugar al ratlleta per saber qui serà guanyador i qui el presoner. Guanya el protagonista i narrador, què es queda amb la bicicleta.


Pere Calders, El principi de la saviesa (1940)

El principi de la saviesa (1940)Síntesi del conte

Un home ric explica la seva història. S’havia comprat una casa blanca a la costa. El narrador ja dóna pistes del desenllaç amb algunes premonicions. Aquest recurs és molt utilitzat perquè Calders l’usa en molts altres contes. Aquesta casa vora el mar, tenia un jardí molt gran que havia de ser cuidat amb atenció, es podia permetre contractar a uns jardiners perquè el cuidessin.Enmig de la narració, altre cop,  va fent alguna reflexió que alhora serveix com a premonició de la crònica.
El narrador-personatge no tenia molta amistat amb el veïnat, tenia una mena de menyspreu a la gent més baixa socialment parlant. Un dia, un dels seus criats anomenats Galsworthy, va córrer de seguida a la seva habitació per explicar-li una troballa peculiar dins el seu jardí: es tractava de la mà esquerra d’un humà, duia un anell d’or.
El que hauria de fer en aquests casos seria avisar a la policia, però va pensar que se n’aprofitarien, va decidir que el millor seria publicar un redactat en un diari: “Algú ha perdut una cosa molt important en un jardí de casa bona. El qui acrediti d’ésser-ne propietari, que es presenti en bona forma i li serà donada satisfacció”. Va rebre les visites de molts ciutadans: un que buscava un petit vis de vanadi, l’altre que havia perdut l’honradesa, o un lladre que volia recuperar la cartera, entre d’altres. Tots acabaven trobant l’objecte o l’element que havien perdut al seu jardí, però, ell buscava l’amo d’aquella insòlita mà. Un desè visitant, quiromàntic de professió va analitzar aquella mà i va determinar que pertanyien a un filòsof petitburgès. L’anell d’or indicava que les seves inicials eren F.E. El protagonista, va pensar que es tractava d’en Feliu de l’Espatlleta, un ciutadà exemplar ,totes les característiques s’adequaven a a aquest insòlit personatge. El va anar a veure, ell l’estava esperant .En Feliu li explicà el motiu pel qual la seva mà estava dins el seu jardí: la bíblia deia que la ma dreta no podia veure el que estava fent la mà esquerre, per això la va tallar.
En Feliu li fa la seguent reflexió moral: “Ara que tens això, podries aprofitar-ho per a donar una lliçó a aquell senyor ric [...] que es creu tan per damunt de la filosofia. I podria demostrar-li que [...] puc prescindir airosament de coses que, perdudes per ell, li farien l’efecte d’una gran desgràcia”.
El narrador reflexiona sobre aquestes paraules, havia de ser menys crític i més humà, sentimental. El conte acaba amb una petita moralitat que resumeix l’essència de la crònica: “El jardí del ric atreu els pobres perquè en l’opulència dels poderosos els indigents emmirallen llurs il·lusions. En Feliu li aconsella que converteixi el seu jardí en municipal i que lompli de rètols que diguin que és permès fer malbé les flors perquè així no hi vindrà ningú, com era el seu propòsit inicial en el conte.

Analisi del fet trasbalsador
La mà tallada que apareix al jardí del senyor ric és, precisament, una mà esquerra, la qual ve a trastornar l’univers personal que el protagonista creia dominar.
La descoberta d’una mà esquerra tallada al jardí actua, doncs, com a factor de pertorbació de l’ordre del món en què el propietari es creu sòlidament instal·lat.
S’hi contraposen, dues visions del món: la material i racional del senyor ric, obertament posicionada sota la influència solar, i la de la veïna, literària i explícitament vinculada a la influència de la lluna. L’oposició raó/intuïció té correspondència simbòlica amb les parelles de contraris sol/lluna i dreta/esquerra, com ens indica el sentit associat al símbol dretà. La desfilada de personatges que han perdut alguna cosa important en el jardí, ve a corroborar la visió literària que representa la veïna, segons la qual si que poden ocórrer coses extraordinàries.
L’enigma de la mà es revela com la conseqüència d’una òptica literal de la lectura.La mà tallada, doncs, és un element de procedència literària que es desmarca dels seus precedents i actua com a detonant d’una confrontació de perspectives, encara que en el debat obert s’arrenglera del costat de les veritats comunament acceptades i no del de les veritats ocultes.
Personatges
- El narrador-personatge no tenia molta amistat amb el veïnat, ja que era un home sol i sembla arrogant, fins i tot tenia una mena de menyspreu a la gent més baixa socialment parlant, té cobdícia i només va en busca de diners.
-Els tres jardiners i un artista que diu que eren els millors d’aquell temps.
-La pobra veïna amb la qui tenia ganes de guanyar-se la seva amistat, estava tocada de la mania de llegir i escriure, i es veu obligada a venir-lo a veure i portar-li un cistellet de maduixes que no feia falta.
-Té sis servents, i un d’ells és anglès i es diu Galswrothy.
-Tots els visitants: 1un home que ha perdut un petit vis de vanadi i que es presenta amb un gramòfon antic sota el braç, una 2noieta que ha perdut l’honradesa, un home que inclinava a confiar-hi i era 3un lladre, després un 4quart que no s’hi presenta, 5el Marc Noblesa, un lampista que l’única cosa que no troba és la memòria, i el 6 quiromàntic, un home alt i gros, una persona tímida, és l’únic amb qui té una amistat duradora i el fa reflexionar. Els seus consells, de filòsof, l’ajudaren a tirar endavant.

Temps i Espai
Pel que fa al lloc, l’acció principal s’esdevé en el jardí de l’amo que s’estenia darrere la casa i no era pas gaire gran, però estava carregat de poesia. En el seu jardí es feien transaccions sentimentals i d’altra mena, i la gent s’agradava de venir-hi a fer dringar les passions.

Calders apel·la a la complicitat del lector, introduint en el discurs del senyor ric la menció, precisament en una història que es construeix sobre el tòpic literari de la mà tallada, per a marcar la condició paròdica de la utilització del motiu.

sábado, 14 de diciembre de 2013

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL, Bartomeu Rosselló-Pòrcel


A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL, Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespres.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Barcelona, setembre 1937

1. LOCALITZACIÓ DEL POEMA
El poema és inclòs al recull pòstum Imitació del foc (1938), culminació de la seva trajectòria poètica, doncs és considerat la primera obra de Bartomeu articulada més enllà dels assajos tècnics i formals dels primers poemaris. Aquesta poètica té una gran diversitat estilística, amb trets postsimbolistes propis de Riba i Carner, avantguardistes, barroquismes, de la cançó popular, surrealistes i característics de la literatura castellana -els neopopularistes i la forma acurada o rigor formal de Guillén-. La llengua hi fou tractada amb concisió i de manera vibrant.

2. PARAFRASEIG
Bartomeu imagina la certesa que el que recorda de la natura mallorquina encara existeix intacte, camps verds, arbredes, muntanyes contraposades al blau celeste, pluja escassa i pedres. El poeta cel·la la imatge del record d’aquells paratges i afirma la presència actual i ideal de jardins com músiques, de fumeres delicades junt amb la tardor. Finalment, s’introdueix un element decadent, herbes cremades entre boires al vespre. Rosselló sentencia que la seva vida és com aquest paratge: flames enllaçades amb foscor; concisant així la relació entre el paisatge interior propi i l’exterior descrit.

3. FONS I FORMA
És un poema estructurat en dues estrofes. La primera té 17 versos i la segona, 2. Quant a la rima, els versos són lliures. La seva mètrica és irregular, tot i que tendent al compte decasil·làbic. Hi ha asíndeton al vuitè vers, una metàfora al 9è –puix que equipara la llum amb el record-, una personificació al 13è –amb l’expressió “El cor de la tardor...”- i una comparació als dos últims versos entre la vida del poeta i les flames en relació amb la foscor circumdant. Aquest poema fou escrit a Barcelona 3 mesos abans de la seva defunció, és a dir, durant la guerra civil espanyola. Tanmateix, el tractament del contingent és exclusiu al títol del poema. El contingut deixa veure un paisatge natural en declivi que simbòlicament representa l’estat anímic del poeta. De totes maneres, la tensió bèl·lica hi resta a través de l’òbvia consciència que tenia el poeta d’una descripció ideal del seu lloc de naixement, durant aquest any de prolongació militar.

David Mato Choya

ESPATLLA, Bartomeu Rosselló-Pòrcel


ESPATLLA, Bartomeu Rosselló-Pòrcel


Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada,

I la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.


1. LOCALITZACIÓ DEL POEMA
Espatlla forma part del poemari Quadern de sonets (1934), on es palesa la incorporació del conceptisme -corrent barroca basada en l’associació enginyosa entre paraules i idees, i caracteritzada per la concisió, el laconisme i la intensitat semàntica de les paraules- i del preciosisme -moviment cultural i social barroc que respon a un desig d’elevació i refinament-, fruit dels models barrocs, amb tendència al decadentisme de fi de segle. S’hi introdueixen motius barrocs com el conflicte entre el blanc i el negre i el mirall. El discurs és més elaborat però encara manté la contenció. Hi coincideix Bartomeu en temes postsimbolistes i hi reflexiona sobre la pròpia escriptura i el mot.

2. PARAFRASEIG
A la primera estrofa, el jo poètic presenta un paisatge de contrastos expressat sobre la nuditat d’una dona de pell acusadament blanca, la qual està situada enfront d’un mirall al qui ofereix el reflex de la seva negra cabellera.
A la segona estrofa, es reflexiona en el tacte que la roba pot obtenir d’aquesta pell, de la qual, en els dos versos següents, és concretada la seva inefabilitat.
A la tercera estrofa, és mencionat l’entorn ruïnós, que emmarca la lasciva esquena, font de la perdició de l’observador.
A l’última estrofa, el poeta torna a esmenar la incapacitat expressiva envers la bellesa i magnificència d’allò que està sent contemplat. Qualsevol mot emprat destil·la fal·làcies respecte de la delicada veritat.

3. FONS I FORMA
És un sonet octosíl·lab que segueix l’estructura a-b-b-a; c-d-c-d; e-f-g; g-e-f. S’empren les interrogacions retòriques per mostrar la ignorància d’allò sublim que el jo poètic es qüestiona; les personificacions (mirall boig, conflicte del negre i el blanc, expirava la neu, etc.); una metàfora a l’últim vers de la primera estrofa que equipara la pell de la dona presentada amb la neu del flanc d’una muntanya. Quant al fons, els motius barrocs del mirall i del conflicte entre el blanc i el negre són literalment plasmats a la primera estrofa del sonetí. El decadentisme de la fi del segle XIX es palesa sobre l’escena que ocupa la figura femenina i en la impossibilitat de transmetre racionalment el que és mostrat a l’escriptor. Aquest últim tret pot ser inclòs dins la característica reflexiva, en relació amb el mot, que apareix al recull.

David Mato Choya

lunes, 9 de diciembre de 2013

Història del soldat, Bartomeu Roselló-Pòrcel

Història del soldat

Això era i no era
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

La tarda del dissabte
m'enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l'hostal!...
Febres de maig
duren tot l'any!

Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor, jo no partiria!
Tarara, tarara ri,
amor he de partir.

Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir...
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai, els marits!
Camins d'Igualada,
camins de Fraga,
les esperances.

Per l'Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

Història del soldat
1)Parafrasseig del poema.

El poema de Pòrcel narra el dia a dia amorós d’un militar, en el qual fa una enumeració de les diverses noies de les quals s’enamora constantment.
En la primera estrofa, introduïda amb la paradoxa “això era i no era”, ambienta el lloc de l’acció en un lloc atemporal, irreal, i ho confirma quan diu “naixia la Primavera”, que pot referir-se o bé als inicis més preexistents o simplement a quelcom impossible de situar en un marc temporal. A més, aquesta frase també serveix per relacionar la primera estrofa amb la infància i primers anys de vida, tot al·ludint el verb “nèixer”.
En la segona estrofa, més extensa que la primera però més curta que la tercera (establint un paral·lelisme amb les etapes de la vida infància-joventut-maduresa), es tracten un conjunt de dies de forma consecutiva que dóna aspecte de rutina i reiteració, utilitzant verbs en present d’indicatiu que denoten certa repetició d’aquestes accions preses com a hàbit. Aquesta rutina consisteix en cada dia sortir  a diferents llocs i enamorar-se de diverses noies en llocs diferents: la plaça, la cantonada, la fira, l’hostal. Amb la frase “febres de maig duren tot l’any” és refereix al fervor de l’enamorament efímer juvenil.
En la tercera estrofa, la veu poètica desperta el diumenge pel matí després d’haver passat la nit amb noies diferents cada cop, que el desitgen “totes volen anar amb mi”, i ell ha de partir per no ser enxampat pels marits, a qui compadeix i en certa mesura satiritza “el cul del meu cavall , només veureu de mi, ai els marits!”
En la quarta estrofa de només tres versos, la veu poètica assenyala els diversos camins que ara emprendrà per conèixer altres dones, a les que espera “amb esperança”
Per últim, en la darrera estrofa, ja es parla d’Ascensió, fer realitat aquests camins iniciats, i per tant trobar uns nous amors amb els que complaure’s.

2)Relació del poema amb el llibre el qual pertany.

Imitació del foc és un poemari pòstum de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, fou publicat el 1938 a Barcelona per les Edicions de la Residència d'Estudiants.
El llibre és com un calidoscopi, ja que conté poemes neopopularistes, simbolistes, de la poesia pura i d'altres que imiten un cert barroquisme, a més d'algun festeig amb el surrealisme.

3)Analisi formal. 

Paradoxaés una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú
Personificació:  és una figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers no racionals, objectes, fenòmens naturals.
Exemple: quan naixia la Primavera..

Metàfora és un dels recursos literaris més importants. Es basa en la identificació de dos termes: un de real i un que apareix al text. Aquesta identificació es basa en característiques comunes que fan que el lector pugui reconstruir un terme en llegir l'altre.
Exemple: quan naixia la Primavera...

Repetició:  recurs literari que consisteix en acumular paraules en forma de llista seguida, per exemple adjectius per descriure un fet, verbs d'acció o elements que hi ha en un lloc.
Exemple:Ai-do, ai-do..

Enumeració recurs literari que consisteix en acumular paraules en forma de llista seguida, per exemple adjectius per descriure un fet, verbs d'acció o elements que hi ha en un lloc. 
Exemple: La tarda del dissabte,La nit del diumenge,el diumenge de matí..

Antítesis: recurs literari que consisteix a contraposar dos sintagmes, frases o versos en què cada un expressa una idea de significació afirmativa o negativa.
Exemple:La nit del diumenge,el diumenge de matí..

Apòstrof:  un recurs literari que consisteix en adressar-se a algú.

Paral.lelísme: en retòrica, un recurs literari que consisteix en la repetició d'una mateixa estructura en diverses frases seguides, de tal manera que la successió simètrica dels mots referma la idea que hom vol transmetre.
Exemple: Avui ja no és avui,ahir no era ahir...

Anàfora: recurs literari que consisteix a repetir una seqüència de paraules al començament de proposicions (oracions oversos) consecutives, tot emfatitzant-les i donant-los simetria.
Exemple:Camins d'Igualada,camins de Fraga.


4)Conclusió
è El poema està dedicat al seu amic Ramon Nadal (1913-1999) artista i pintor de Rosselló Pòrcel, li fa l’únic retrat que es conserva del poeta.

·         El poema pertany a Imitació del foc (1938), i la característica més rellevant és el neopopularisme. Els primers versos introdueixen a un ambient literari que recorda a un conte, a rondalles populars. Pòrcel va extreure la citació que repeteix en el poema “Ai-do, Ai-do, trompeta de Borbó” d’una cançó popular del segle XIX, anomenada “Taiona”.

·         Aquesta poesia està narrada en primera persona, i la veu poètica és la causant de certes reaccions en altres persones “totes volen anar amb mi”. A més, expressa explícitament el seu desig de no haver de marxar, encara que per un motiu desconegut ha de fer-ho.
·         Es pot considerar un poema cíclic ja que en la primera estrofa trobem la cantarella popular “Ai-do, Ai-do, trompeta de Borbó” que obre el poema i el tanca en els dos últims versos. Podria simbolitzar el constant flux amorós de la veu poètica.

·           L’essència del poema recorda a l’albada, un gènere tradicionalment trobadoresc en el qual els dos amants es reunien per passar junts la nit però havien de separar-se amb la sortida del sol i després d’haver estat avisats per una guaita (neopopularisme).


·           El poema porta el títol d’una obra teatral escrita per ser escrit de Charles Ferdinand Ramuz, amb el nom original de “Histoire du Soldat”. En aquesta, basada en un conte popular rus, un soldat dóna el seu violí al diable a canvi que aquest li predigui el seu futur. Està reconeguda com per ser “lue, joué et dansée", és a dir, llegida tocada i ballada. Igor Stravinski va ser l’encarregat de composar les melodies de l’espectacle, estrenat al 1918.

Marc Marin Planchart